Text original publicat pel fanzine “Acció política + Design Justice” de la Hackató de Ciència Ciutadana de Barcelona el 02/02/2019
Una de les possibles maneres de veure i entendre diferents paradigmes de participació ciutadana actuals en la ciència i la recerca, alhora que la seva vinculació amb polítiques públiques de ciutat, és des del prisma del Commons o “procomú”. Una mirada que ens permeti enfocar alhora el coneixement que es genera, el seu impacte social (més enllà de l’impacte acadèmic “per se”) i quins són els actors que hi participen en la seva gestació i desenvolupament.
Si, per una banda, ens apropem a la definició de procomú com aquells recursos que pertanyen o es comparteixen sota unes normes comunes en el si d’una comunitat (des de recursos naturals fins a programari). I si com va estudiar i difondre Elinor Ostrom (Hess & Ostrom, 2007), l‘economista Premi Nobel d’Economia del 2009, podem considerar el coneixement també com un procomú (exemples com la Viquipèdia ho deixen ben clar), aleshores tenim un primer element que ens pot fer pensar com aquestes nocions de propietat i acció compartida poden connectar clarament conceptes de ciència amb conceptes de ciutadania.
Si, per altre banda, considerem tradicions com ara la recerca-acció, que des de les ciències socials porta dècades articulant la indagació col·lectiva mitjançant la col·laboració entre participants en situacions socials que cal millorar (De Sousa & Hissa, 2011), veurem alhora com allò comú i allò ciutadà es poden trobar alhora entrelligats a tot un ventall de disciplines. També si atenem a contextos recents com el de la Recerca i Innovació Responsables (RRI), promogut dins el marc de la Unió Europea per promoure la investigació científica i els processos de desenvolupament tecnològic tenint en compte efectes i possibles impactes sobre el medi ambient i la societat (Owen et al., 2012). O fins i tot determinades interpretacions de la ciència oberta, una sèrie de principis i pràctiques digitals que ens han de portar cap a una cultura científica més transparent i un accés més just al coneixement (Fecher & Friesike, 2014).
Ara bé, tal i com aborda Antonio Lafuente quan ens parla d’aquest tipus d’aproximació participativa i empoderadora a la ciència, diferenciant entre allò públic, allò obert i allò procomú (Lafuente & Estalella, 2015), quan parlem d’aquest darrer enfocament de Commons i de ciència és important considerar l’aspecte crític de la governança. No pel fet d’obrir la ciència (les dades, les publicacions, les eines, etc) ens trobem necessàriament amb allò “comú”, ni diguem que amb un canvi de paradigma entre qui fa què. Una ciència molt oberta pot ser alhora molt injusta (si fem servir el principi aglutinador de la “design justice”) i no deixar de ser creada des de la institució acadèmica exclusivament, o des dels experts reconeguts, sense tenir en compte la comunitat a qui s’adreça més que per a la recol·lecció de dades.
Aquest darrer fenomen, que també es dona en moltes versions actuals de ciència ciutadana mitjançant plataformes digitals, on el ciutadà detenta la categoria d’usuari per “només” ajudar en tasques rutinàries d’observació o indexació (Wiggins & Crowston, 2011), resulta clau per proposar una participació integral i més àmplia de la societat en allò “científic”. Ja sigui per mitjà d’eines digitals, que comencen a permetre un diàleg estructurat entre ciutadania i institucions per a prendre decisions, amb exemples com la plataforma DECIDIM (Fernández et al., 2017). Ja sigui mitjançant metodologies de co-creació i disseny participatiu per a definir col·lectivament experiments i dur la ciència a l’espai públic (Senabre Hidalgo et al., 2018). La importància de la mirada procomú sobre la participació ciutadana a la ciència requereix prendre posicions i avançar en qui, com i on es prenen les decisions. On, quan calgui, el paper del recercaire passi a ser el de facilitador, de guia d’un procés que generi preguntes i respostes des de diferents perspectives, en paral·lel a com els aspectes polítics, econòmics i tecnològics també configuren el resultat de tot plegat.
Des de l’experiència de Dimmons, en aquest darrer sentit, és només llavors quan allò que resulta de la recerca-acció, de la ciència ciutadana o d’altres mecanismes procomuns que integrin la mirada cívica i la científica, es poden obrir les portes a una implicació real de les institucions i així enriquir polítiques públiques. Establint una analogia necessària des de l’àmbit d’estudi de l’economia col·laborativa i el cooperativisme de plataforma (en front de fenòmens tecno-socials que generen tot tipus de disrupcions a les ciutats), actualment ens calen marcs holístics derivats del procomú per avaluar qualitats clau com ara la sostenibilitat o la democratització (Fuster Morell & Espelt, 2019), i en funció d’això entendre el fenomen. De la mateixa manera que hi ha plataformes que es presenten com a col·lavoratives quan no ho són, podem trobar similars incerteses i ambigüitats a diversos models de participació en recerca. Per tant encara es pot fer molt en aquest tipus de ciència, però hom diria que, sobretot, s’ha de fer diferent.
Referències
De Sousa Santos, B., & Hissa, C. E. V. (2011). Transdisciplinaridade e ecologia de saberes. Conversações: de artes e de ciências. Belo Horizonte: UFMG, 17-34.
Fernández, X. E. B., Calleja, A., Monterde, A., Aragón, P., Linares, J., Romero, C., & Pereira, A. (2017). Decidim: redes políticas y tecnopolíticas para la democracia en red. Recerca: revista de pensament i anàlisi, (21), 137-150.
Fuster Morell, M., & Espelt, R. (2018). A Framework for Assessing Democratic Qualities in Collaborative Economy Platforms: Analysis of 10 Cases in Barcelona. Urban Science, 2(3), 61.
Hess, C., & Ostrom, E. (2007). Understanding knowledge as a commons. The MIT press.
Lafuente, A., & Estalella, A. (2015). Modos deficiencia: pública, abierta y común. Ciência aberta, questões abertas. Brasília: Ibict, 27.
Owen, R., Macnaghten, P., & Stilgoe, J. (2012). Responsible research and innovation: From science in society to science for society, with society. Science and public policy, 39(6), 751-760.
Senabre Hidalgo, E., Ferran-Ferrer, N. & Perelló, J. (2018) Participatory design of citizen science experiments. Comunicar, 54.
Wiggins, A., & Crowston, K. (2011, January). From conservation to crowdsourcing: A typology of citizen science. In System Sciences (HICSS), 2011 44th Hawaii international conference on (pp. 1-10). IEEE.